Els que van morir
Dues tombes òrfenes, llises, sense noms.
Bales que havien de rebre altres
i es ficaren en els vostres cors.
Els dos tiets no sabien de lletra i es dedicaven
tots els dies al conreu de la terra.
Minyons de dinou anys que, sense clemència, us obligaren
a agafar un fusell i anar al front a fer la guerra.
Els records semblen palmeres pacients,
o fogueres ajupides en l’horitzó que ens escalfen
mentre, enmig de la intempèrie, no saben què esperar.
Els nostres morts són camps estesos per treballar
amb les pluges que els cauen sobre les espatlles
i, com el pas dels dies, els deixen la memòria quasi indesxifrable.
El temps ens arromanga els vels dels records
que s’atansen també a la nostra sang de rebot.
Omplo càntirs amb càntics de cendra per als morts
després d’exiliar en un bagul els udols dels llops.
Carta a mitges i esquinçada, i d’un crucifix, sols un tros:
són els drets de qualsevol desaparegut,
i els altres drets, tan sols els ossos en una fosa comuna.
Els vostres ingràvids cors i els vostres ossos donaren vida a altres.
Les mirades de les fotografies, en absolut
ens els acosten, i no sentim l’anhel dels seus batecs i espasmes.
© de la foto i del poema: Joan Guerola Tolsà, 2021
Girona 2 juliol 2021
0 comentaris