Els que van morir

Dues tombes òrfenes, llises, sense noms.

Bales que havien de rebre altres 

i es ficaren en els vostres cors.

Els dos tiets no sabien de lletra i es dedicaven

tots els dies al conreu de la terra.

Minyons de dinou anys que, sense clemència, us obligaren

a agafar un fusell i anar al front a fer la guerra.

Els records semblen palmeres pacients,

o fogueres ajupides en l’horitzó que ens escalfen 

mentre, enmig de la intempèrie, no saben què esperar.

Els nostres morts són camps estesos per treballar

amb les pluges que els cauen sobre les espatlles

i, com el pas dels dies, els deixen la memòria quasi indesxifrable.

El temps ens arromanga els vels dels records

que s’atansen també a la nostra sang de rebot.

Omplo càntirs amb càntics de cendra per als morts

després d’exiliar en un bagul els udols dels llops.

Carta a mitges i esquinçada, i d’un crucifix, sols un tros:

són els drets de qualsevol desaparegut,

i els altres drets, tan sols els ossos en una fosa comuna.

Els vostres ingràvids cors i els vostres ossos donaren vida a altres.

Les mirades de les fotografies, en absolut 

ens els acosten, i no sentim l’anhel dels seus batecs i espasmes.

© de la foto i del poema: Joan Guerola Tolsà, 2021

Girona 2 juliol 2021


0 comentaris

Deixa un comentari

Avatar placeholder

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *