Una neta per no caure en el ràpid oblit

Anit, en Josep Maria va dormir a estones, només pensant

que la digitalització no pas ho simplifica, 

sinó que més aviat, de debò, ho deshumanitza. 

Per a ell, de setanta-quatre anys, el caixer automàtic

l’atabala, l’enreda i li posa paranys.

Encara rai, que va de la mà de la Núria, la neta, que li fa cada tràmit,

també li arregla les gestions mèdiques, i tot el que cal.

Unes vegades li llegeix poemes d’en Bob Dylan i d’altres li posa el YouTube, 

i a les seves cançons, també ella una mica se n’ha afeccionat.

Quan en Josep Maria queda sol, amb els vídeos reviu emocions que venen i van,

és el cantant qui el porta a fer un viatge per moments invisibles, 

moments que retraten millor les seves essències,

acords de l’harmònica fonent-se amb la veu del cantant contra les parets:

igual com aquell home que se’n va anar amb el seu abric negre. 

Del cantant va aprendre que, en algun moment de la vida, els temps

estaven canviant quan li feien sentir que els negres vivien millor i que per Dijous Sant

ja no s’hi anava a l’església a matar jueus amb el carrau.

No val la pena fer rutllar endebades pàgines d’abans

com quan, sense un simple adeu, la dona d’en Josep Maria el va deixar,

ja que, sols li digué, que preferia fer volar quimeres irreals.

Ara creu que no és prou res. Prou res! 

Tanmateix, encara que vell, és capaç de volar cada cop més

i en remolins espolsar-se de sobre neguit i aclaparament,

perquè el cant d’en Dylan el convida que l’acompanyis amb l’espiritual firmament.

També sap que amb ell, aconsegueix esvair la solitud i surar dolçament,

per la confluència on des de sempre ballen els raigs del sol immens

gràcies a la guitarra, l’harmònica i la poesia d’ell,

per tot el qual el fan sentir més jove avui que abans, així fins al seu final,

i tant se li’n fot la digitalització, les normes i els dogmes de cada indret.  

D’aquesta manera,  amb la música sonant,  s’adorm al sofà 

fins que la Núria vingui, li tregui la música i el faci anar a sopar.

Hi va conscient que la pluja no s’enjoia com a filla d’una roca  

i que amb els anys tothom l’oblidi, però que no ho facin massa.

 © de la foto i del poema: Joan Guerola Tolsà, 2021

Girona 25 octubre 2021

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

0 comentaris

Deixa un comentari

Avatar placeholder

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *