Lluna i teuladins
(Del llibre FAM DE LLUM per no caure en el ràpid oblit)
“Oh no love! you’re not alone
You’re watching yourself but you’re too unfair
You got your head all tangled up but if I could only make you care”
David Bowie
La mare ho revisava molts cops, i sempre de fixes idees
i es rentava les mans sola o amb la meva presència.
Jo res d’això, però creu-t’ho que cada moment em minva la cadència,
tot fa més mandra i la gana de viure cessa;
de veritat, a hores d’ara, per a res tinc esma
tret de tenir a la mà la fulla d’afaitar que cerca
ara i adés recorrent per damunt la vena,
de debò massa tard per bé que hom dubta instants i espera
fins que tot seguit la prem i l’afona com vaixell sense vela,
i esdevé en una tripulació de llàgrimes que remen en la galera
defallint enmig d’un mar embravit per tempesta.
Viure de què i amb qui com si fos un teuladí
sense filferro no té gota sentit, ja que ni el seu equilibri pot mantenir.
Res arruixa la raó ni m’anima cap impuls o motiu
semblant al del toro que enganyat per la força de la lluna viu.
Marees i influxos lunars ajuden i empenyen a prémer els dits
i fer brollar la simplicitat de la sang en una hora pacífica.
Xeringues de drogues, miralls rebentats, sexe en les nits
res se m’ha fugit abans dels vint:
i d’estudis abandonats, drogues i sexe, n’estic ben tip.
Ja no em mantinc dret, em vaig encovant en l’infinit.
Tant li fa si uns rellotges claven ganivets en les galtes del camí
que jo, malgrat ser tan jove, no hi seré per veure-ho així.
© de la foto y del poema: Joan Guerola, 2021
0 comentaris