Quan no sap quin camí és millor
Les dues fugirem del meu borratxo marit.
Filla, vas anar a caure en un altre parany.
Ens protegirem ajuntant les pells cada nit,
sota el meu protector halo jo tancava en pany:
el meu temps i espai, ben segures d’ell en un llit.
La joia d’un reialme obria bat a bat
un munt de desig en el espectre d’un espill,
quan, amb la mort del marit, va acabar el perill.
Jo t’embolicava en una càlida màgia,
dormies amb abraçades de dolç alè i calma.
La simetria que li expandia l’abraçada
com la lluna que il·luminava la fosca en l’espai.
Se’m despertà el monstre que una gens n’era encara
conscient. En canvi, em volava sobre la palma
de la ment com abans no ho havia pas sentit mai.
No volia necessitar-te, i tota et tenia.
Mentre una innocència de flors amb tu dormia,
jo acostava el meu cos contra el teu i, sense parar,
fent cercles rítmics per moure’l amunt i avall.
et vaig travessar l’alè i el goig em vaig emportar.
Mai no et miris en mi, ja que aviat hauràs vist
ans un diable, no pas una mare heroïna,
volia que dormíssim juntes al mateix llit
tot i tenir-ne buits. Cap faula o mitologia
de l’animal que busca el goig al teu respir.
En el llit estant, més no em vaig voler despertar
i una llum m’endugué als abismes les nits i el cos.
Una mirada en pena al pati vagava al sol.
Del que li feia, la filla mai s’assabentà,
les fulles en cor sens parar van cantussejant.
© del poema: Joan Guerola i Tolsà, 2021
© de la foto: Xavier Anduix
Girona 17 gener 2021
0 comentaris