Llàgrimes que baixen
Per a malalts, pels que viuen sols i pels presos polítics sense llibertat
que Nadal sigui el millor possible per a ells.
Déu meu, un home de seixanta-sis anys en un balancí assegut,
sota el porxo escolta cançons de l’Springsteen a tot volum,
alhora que dels ulls li neixen llàgrimes: cadascuna un llum,
que amb inseguretat no sap si caure o avançar lliscant per les galtes.
Sol, en la calidesa de la nit i sense por a com l’edat el tracte.
Fa anys, ella se li va declarar i de seguida la va rebutjar.
Ell encara no havia après que a tot arribava tard.
Per contra, ella ja havia escrit la banda sonora dels dos,
distret per triomfar no s’adonava que l’estima d’ella anava de debò.
Es culpa d’haver malmès el temps. Llavors el va perdre i ara la troba a faltar.
Viu sense cap projecte, només queda mirar sol cap a llevant.
Assegut sota el porxo, minva l’esperança i res de nou sap inventar
Asseguda dins, per a ella no són un bàlsam ni li toquen l’ànima les balades
de l’Springsteen, i si es mira al mirall, no reconeix qui surt al seu davant,
ja que l’Alzheimer, sense remei, cada dia un xic més la va apagant.
© del poema i foto: Joan Guerola i Tolsà, 2020
Girona 23 desembre 2020
0 comentaris