En el darrer rugit.
Al cap de quaranta-set anys a Girona, ell no desitja res més
que arrenqui el “comboi”, ara aturat al baixador de Fornells,
mentre l’espera creuat amb el coll sobre un dels raïls de la via del tren.
El temps de dos minuts li dóna, per repassar coses d’ell.
Podria recordar que la dona no el va voler comprendre gens:
que si tens tants pocs guanys, renegava ara i adés,
que si li tenia ràbia acusant-lo sovint d’impotent,
que si estava gelosa, ja que més dones anaven darrere seu.
De tot això, en els dos minuts no en va fer cabal de res.
Va pensar amb el pare durant la guerra, amb ell només, i només,
Perdut amb set anys en una andana de l’estació de Girona tot veient
els vagons que anaven cap a l’exili. Sols se’n va recordar, d’ell.
Dins d’un pis amb llum algú resa per ell, potser.
Aquesta nit els emissaris municipals ja no el portaran a l’alberg,
tampoc sovintejarà els menjadors socials mai més.
De debò, de parets, aquelles eren les úniques que coneixia darrerament.
Va perdre la feina, en acabat el pis per pur desnonament.
Una guanyes i altra perds. L’aire no dóna menjar ni dóna interès.
Potser ell trobarà allà dalt consol en els estels,
La fatalitat que queda en un minut sol, i llavors no hi ets.
A la dona i la nena, que el van deixar, va demanar perdó etern.
Quan ja sent un rugit que amenaça, ara ets i en segons deixaràs de ser.
Dictada està l’última sentència: una roda de ferro li ha de tallar l’alè.
A Déu ja va fer un veritable prec. Bona nit, que el tren ja ve.
© del poema: Joan Guerola i Tolsà, 2020
Girona 28 novembre 2020
0 comentaris