Les veus dels cantaires
Si milers d’espurnes esclaten contra les roques,
un univers de mots, silencis i notes
en les veus dels cantaires es gronxen,
Una benedicció quan fan aixecar dels papers i volen
missatges d’històries d’amor que de mica en mica ens porten:
unes reeixides i altres malmeses perquè els destins avorten.
Els cantaires afinen com ganivets que tallen marbres
i il·luminen indissimulables arenes que formen marges,
sobre els quals descriuen com la lluna veu les alenades
i els cors trencats d’homes i de dones desesperades.
També parlen de persones sotmeses que lluiten debades,
Vocalitzen i es coordinen per cantar cançons com ocells que canten.
Fan boques closes, silencis i semitons, al ritme dels pentagrames.
Com estels juganers que pugen, s’aturen i baixen,
van de pressa o lent, fan fort o fluix i les pluges de notes, si cal, callen,
fins que en el final exacte reposen i ens porten emocions, passions i llàgrimes,
Així ens fan enlairar i, de vegades, sentir com àngels.
© de la foto i del poema: Joan Guerola Tolsà, 2021
Girona 18 setembre 2021
0 comentaris