La cabellera de la Carla no és un joc de serpentines,
quan, per més que no l’alimenti l’onatge de vent,
en Haroldman la vol fer volar com un estel.
Així, mentre va caient, imita les fulles de plataners,
ho fa tot rient, serpenteja fent cercles i guspires en el descens.
No cau com un meteorit llançat pels llavis del firmament,
més bé amb parsimònia fins que l’abraça les gemmes de la terra.
A ambdós se’ls panseix la dimensió de l’onatge del diàleg.
Ni uns porros, ni una boca oberta que es menja l’altra boca,
ni engolides i sospirs vessen rugits de desig que esquincen l’aire.
Per contra, deliri glaçat, mans de silencis de marbre i entrebancs.
Incapaços de destravar les ales dels embolics, restituir i redreçar,
fracassen perquè cavalls invisibles estant arrossegant,
sense resplendor, el maleït carruatge
d’odi, retrets i menyspreu: quant els costa treure’s el bagatge.
En Haroldman, bru i molt masculí, la ferida no sap purificar,
ja que presumeix d’un caràcter de punyals que talla.
Així, la sageta d’aquella estima roman clavada
sobre un rellotge de paret, però ja no balla,
més bé resta rovellada. Sola s’escanya.
0 comentaris