Hoste de la pols 

Peus de polseguera corren amb capricis ben anàrquics,

ràfegues de vent empenyen i esbullen els cabells de fulles ben sovint

per sobre les males herbes de l’escorça dels carrers buits.

Ens estimaven en un dormitori sense luxes i amb finestres passives,

però el poble es buidà, no teníem per viure i enmig

del no-res quedarem sols, sense diners no podíem subsistir.

Ja no es reprodueixen crits de nens mentre juguen als carrers,

les adolescents no sospiren per algun vailet i encara menys s’hi fan revetlles.

Desolació, deixar-ho tot i les cadenes de marxar amb un simple necesser.

La natura escala i esclata l’oblit, i venç les parets,

sense calendaris, rellotges rovellats, cànters i botiges, rebost i joguines.

Només fantasmes que fan caure alguna teula

en teulades que fan panxa i amenacen esfondrament.

S’aixeca la pell d’altres polsegueres que tothora flairegen

la soledat dels carrerons i ravalets, on hom se sent atrapat eternament.

Terreny abrupte de feixes d’oliveres amb marges de pedra

i bancals erms més enllà, on no s’aturen ni els ocells,

i que no s’emmirallen amb ningú més.

La seva ombra d’ulls blaus que troba a faltar el temps

quan hom era un tipus ben parit i amb un bon cosset.

Per més que ningú no posà una pistola al cap directament,

de llavors ençà, tan sols un hoste sense llar hom se sent.

© del poema: Joan Guerola, 2021

© de la foto: domini públic


0 comentaris

Deixa un comentari

Avatar placeholder

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *