Hoste de la pols
Peus de polseguera corren amb capricis ben anàrquics,
ràfegues de vent empenyen i esbullen els cabells de fulles ben sovint
per sobre les males herbes de l’escorça dels carrers buits.
Ens estimaven en un dormitori sense luxes i amb finestres passives,
però el poble es buidà, no teníem per viure i enmig
del no-res quedarem sols, sense diners no podíem subsistir.
Ja no es reprodueixen crits de nens mentre juguen als carrers,
les adolescents no sospiren per algun vailet i encara menys s’hi fan revetlles.
Desolació, deixar-ho tot i les cadenes de marxar amb un simple necesser.
La natura escala i esclata l’oblit, i venç les parets,
sense calendaris, rellotges rovellats, cànters i botiges, rebost i joguines.
Només fantasmes que fan caure alguna teula
en teulades que fan panxa i amenacen esfondrament.
S’aixeca la pell d’altres polsegueres que tothora flairegen
la soledat dels carrerons i ravalets, on hom se sent atrapat eternament.
Terreny abrupte de feixes d’oliveres amb marges de pedra
i bancals erms més enllà, on no s’aturen ni els ocells,
i que no s’emmirallen amb ningú més.
La seva ombra d’ulls blaus que troba a faltar el temps
quan hom era un tipus ben parit i amb un bon cosset.
Per més que ningú no posà una pistola al cap directament,
de llavors ençà, tan sols un hoste sense llar hom se sent.
© del poema: Joan Guerola, 2021
© de la foto: domini públic
0 comentaris