ESTACIÓ TERMINI(A Rosa Chacel, per dibuixar la intuïció pura)

ESTACIÓ TERMINI

(A Rosa Chacel, per dibuixar la intuïció pura)

T’asseus vora un abisme de paraules

i poues amb la corda de la sort

vides extraordinàries, un record

per recrear el futur i un temps de baules,

com les mil i una lletres de les faules

i de la gran novel·la que és la mort.

Perquè viatges sense passaport,

travesses la planúria de les taules

amb un trajecte, el tren de l’escriptura.

Saps que l’amor és aquella estació

on ser poema, un àmbit que perdura

en cada extrem d’un vers que es fa horitzó.

I així vas dibuixant la intuïció pura,

viva literatura que és raó.

Perquè l’eternitat mai no s’atura

vas voler néixer i ser un cos de passió,

el que dius sense dir, la seducció

i un gust de meravelles que madura,

en secret, com el fruit de la natura

que escrius en línies tendres de claror.

Vas ser una extensa espera d’estació,

l’àlgebra dels rellotges, la mesura

d’aquella desmesura saturnal,

potser alguna secreta confessió

o l’ofrena a una verge deslleial.

Ets la inexacta ciència no-ficció,

totes les biografies de l’igual

en l’aigua en què t’observo si més no.

© del text i del poema: Cristina Àlvarez Roig, 2021

Imatge: domini públic


0 comentaris

Deixa un comentari

Avatar placeholder

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *