ESTACIÓ TERMINI(A Rosa Chacel, per dibuixar la intuïció pura)
ESTACIÓ TERMINI
(A Rosa Chacel, per dibuixar la intuïció pura)
T’asseus vora un abisme de paraules
i poues amb la corda de la sort
vides extraordinàries, un record
per recrear el futur i un temps de baules,
com les mil i una lletres de les faules
i de la gran novel·la que és la mort.
Perquè viatges sense passaport,
travesses la planúria de les taules
amb un trajecte, el tren de l’escriptura.
Saps que l’amor és aquella estació
on ser poema, un àmbit que perdura
en cada extrem d’un vers que es fa horitzó.
I així vas dibuixant la intuïció pura,
viva literatura que és raó.
Perquè l’eternitat mai no s’atura
vas voler néixer i ser un cos de passió,
el que dius sense dir, la seducció
i un gust de meravelles que madura,
en secret, com el fruit de la natura
que escrius en línies tendres de claror.
Vas ser una extensa espera d’estació,
l’àlgebra dels rellotges, la mesura
d’aquella desmesura saturnal,
potser alguna secreta confessió
o l’ofrena a una verge deslleial.
Ets la inexacta ciència no-ficció,
totes les biografies de l’igual
en l’aigua en què t’observo si més no.
© del text i del poema: Cristina Àlvarez Roig, 2021
Imatge: domini públic
0 comentaris