La impotència dels desvalguts
és la inoperància dels poderosos.
Dolors Vilamitjana
Temps de capteniment
Confinada en el silenci de la llar
les ombres desfilen en passadissos solitaris
on la basarda mata els febles sens parar,
sense mirar rostres ni delits ancestrals.
Reclosa en la pregonesa del meu endins
les llàgrimes esberlen sistemes decrèpits.
No hi ha cabuda per la desolació,
ni per a la impotència dels manyacs.
El món és un desolat desert
i els nostres ens deixen perquè així està escrit.
Només cal que plegats cridem:
Prou, prou de l’excusa de la vulnerabilitat!
Atiem els cors, empenyem la fortalesa
i donem la mà a qui ha donat el braç.
Dolors Vilamitjana
Bes de colors, mots de dolors
Les clofolles de les hores
no es malmeten.
Si hom té cura del garbell,
restes d’esperança
empelten el bon viure
sense recança.
Les paraules són racons
de vida sense tanca,
com engrunes de nostàlgia.
Mots nítids i dolços
sense límits ni llindars,
ni quarteres ni feixes rostes,
ni lianes enganxoses.
No hi ha pous sense aigua,
ni vida sense experiència.
L’eixida hi és des del silenci,
com vent de ponent
que ens xiuxiueja besos,
beuratges màgics
per a Dionís i Artemisa,
per a la saviesa dels temps.
Dolors Vilamitjana
Sospir de serenor
Quan la música ens sublima els buits,
s’esvaeix el plor del nostre avi, el seu;
aïllat per tantes parets sense sentit,
només perquè el sistema el fa reu.
Com ressona el crit enmig del desfici!
Dionís enyora la mà d’Artemisa,
moment en què podia exercir l’ofici
i fer front als anhels sense visa.
Ara que és inútil i un destorb malalt,
capcot, diu que no vol ser cap càrrega,
abans que el desconnectin pel seu mal.
L’esposa el vol però no el pot haver:
com ell, sola, lluita per respirar encara.
Un i altra es besen amb el pensament.
Girona 5 octubre 2020
Dolors Vilamitjana
© de la foto: Joan Guerola i Tolsà, 2020
0 comentaris