Memòries toves i llampants
Per en Jordi Vilamitjana
Hidratem la respiració, no consentim que s’evapori l’aire.
Sobre pètals, deixem-nos bressolar per emocions i rialles,
com quan, encara enjorn ataüllàvem a Sant Narcís,
a través de les arcades del pati, les roses que no creixien gaire.
Tots dos ens donàvem suport en aquelles vesprades
en les quals tastaves la maledicció del maltractament
a un país germà, al sud, un més sotmès sota el domini de les ales
de la maleïda llengua castellana exactament.
De cada riallada brotava un vol d’il·lusions enmig del boscatge,
de cada llàgrima relliscava, no sabien ben bé què, potser un miratge.
El compàs metòdic de les teves síl·labes portaven
de la mà les metàfores que ballaven danses dalinianes.
Les teves síl·labes adormien el silenci i sentíem els cruixits dels minuts salvatges.
Trossos de parets no es tardaven a tenyir de posta de sol
i, de mica en mica, també s’adormien les ennegrides teulades.
D’eixe Sant Narcís estrany i misteriós encara assaboreixo records.
De les roses, em vas fer passar a estimar estàtues de la ciutat,
amb un cop d’alè les hi vas donar respiració i moviment per caminar.
Estimo els llapis, no pas les lletres toves sinó les sordes i sonores que feies sonar.
Amb la teva escriptura voraç, fets i situacions de la realitat vas humanitzar
Girona 3 octubre 2020
© del poema: Joan Guerola i Tolsà, 2020
Foto: domini públic
19.09.2010 | 02:00
0 comentaris