Geografia de l’aire de Lèucada
Oh, Lèucada, la blanca de llarga cabellera,
tova com estrella del teu mar Jònic.
Del teu penyal, Lèucada, va saltar Afrodita i en va sortir,
escrivint en les aigües turqueses cal·ligrafies de cèl·lules
i havent purificat el dolor i ja consolada de la mort d’Adonis,
sense plors ni tantes penes va viure en l’infinit.
Però quantes dones, consagrant-se per mals d’amor, hi van morir
i que els segles i segles van carregar d’ignorància i d’oblit?
També la poetessa Safo que, víctima d’una passió desesperada
per Faó, es va sacrificar i s’hi va llençar des de dalt del penyal.
En caure al mar i s’hi va fondre en una abraçada
i, acabats els rodolins de les aigües turqueses, s’hi va ofegar.
Oh, Lèucada, la fascinació pel teu esvelt penya-segat de guix declina
i vivifica a l’agulla imantada del campanar de l’Alguer,
competint amb el far de l’illot de la Magdaleneta
per prevenir dels esculls i per guiar viatjants sense camí,
i pentinar a l’aguait de vaixells buits de glòria navegant sense cap guerrer,
que prop de la muralla els porta un llevant rialler,
com en Fiorellino que desitja un amor hel·lènic per tot voler.
Girona 3 octubre 2020
© del poema: Joan Guerola i Tolsà, 2020
0 comentaris