Laments per l’Andy
L’Andy Querols porta cada dia un gran davantal
mentre neteja latrines, escombra el terra i el frega quan cal.
Els dits tallats de tant escurar tota mena de coberts, cassoles i plats.
Així podreix els dies amb un destí únic: sols això seràs!
Les sincronies dels ressentiments i del diable tenen com a essència la maldat.
L’alliçonen, el renyen per qualsevol mínima cosa,
i tothora el corregeixen encara que molt sovint sense raó.
La impacient mestressa no accepta opinions, per tant ell no bada boca,
i no pot fer més que aguantar les ordres des del seu baix esglaó.
A més a més, ella cita la bíblia per reforçar-ne, el sermó.
En dia de descans, la calma ho dissipa tot, decanta el cap assegut al portal
de la portella d’una vella casa addicional.
Fuma mentre amb la mirada recorre el vol d’alguna au,
per una estona ell sura i li regalla una força interior que li fa gaudir pau.
Ni odi ni sang, més aviat les aus mostren la ruta de l’amor en una allau.
Resistència al dolor? Els amos saben que tota.
Per bé que no li fa res rebaixar-se, sense voler, quasi sempre fica la pota
i s’allunya de la vida real sortint per una falsa porta.
Amb resignació mira el terra, el desencís en una paret mentre li ve un punyent plor.
A l’Andy Querols, fill d’un miner, com sempre ja ningú no l’escolta.
L’Andy Querols, recolzat en un balancí, mor envoltat d’un somriure d’infantesa.
Davant una mutació del virus, ara l’arrogància humana no pot fer res,
i en plena epidèmia l’Andy és soterrat sense missa ni vetlla.
La mare, el seu arc de descans, el va parir deixant-li marcat en la pell
un destí que havia de recórrer com una serp en un camí de laments.
Girona 15 novembre 2020
© del poema: Joan Guerola i Tolsà, 2020
0 comentaris