Portant masquereta
Teulats piquen les juntes de la tapa d’un taüt. Amb anterioritat, àngels de la mort no l’han pogut posar en el nínxol en dies de pandèmia. El bec dels teulats faciliten que, sense esperar-s’ho, s’alce la tapa i n’isca una mà…
— Hòstia, quin malson! — cride de sobte i amb un impuls m’assec sobre els llençols.
M’aixeque, orine, vaig a la sala d’estar, òbric un armari i em servisc un conyac. Tot seguit, ajagut al sofà, dorm dues hores. Si amb tot això no n’hi haguera prou, el vent colpeja una de les fulles del finestró. Abans de tancar-lo amb el pestell done un cop d’ull a través del vidre. Quan tot fa sospitar que són els millors moments per gestes i per desavinences d’amors, ataülle unes figures pel darrere de les soques. Semblen els virus que van carregats de paquets i maletes, a la conquesta d’altres terres. Per bé que no me’ls vull trobar i, atesa la fam sense escrúpols, igual em podrien haver vist. Mentre torne a l’habitació toquen les quatre. Per sort no em desvetlle i de seguida m’endormisque fins que un colp sense precisar-ne la procedència em torna a revifar. Renegue quatre paraulotes alhora que, per por a constipats, m’obligue a ficar-me les sabatilles. En estirar la mà, sense que ningú s’ho imagine amb tants dies de confinament, toque un virus que s’esllavissa damunt meu. Ah.
Encara que no ho sé, com que ja no puc dormir, recórrec els passadissos de l’hospital al mateix temps que els teulats matiners ja canten. En el meu historial consta que vaig patir un estrany bacteri que, durant deu mesos, em va produir molta tos, una mica de maldecap i una miqueta de febre fins que me’l van matar amb un antibiòtic que vaig prendre deu dies. Ja tinc anticossos, em sentencia la pneumòloga, el sol no alenteix i penetra els primers rajos entre els foradets de la persiana i li donen alegria al despatx. Ella també creu que puc anar pel carrer amb precaució però més tranquil que altres. És veritat que durant la calor estic molt bé i que amb el fred isc poc al carrer. Si ho faig, he adquirit l’hàbit de portar masquereta des de fa cinc anys. Alguns se n’han pixat de riure. Ara els hi toca.
Girona 15 novembre 2020
© del conte: Joan Guerola i Tolsà, 2020
0 comentaris