Si t’obren, no hi entris
Les parets de casa m’insulten, em mosseguen.
Més que protegir són muralles que em maltracten
mentre calla la pols morosa que ho veu.
Quan les bones notícies hi falten
les hores s’eternitzen, tot ho alenteixen.
Potser se’n riuen les formigues,
volen les palometes de les arnes,
els maleïts peixets d’argent.
L’altra és si quedo en coma induït més
de tres setmanes intubat i sense
millora. Quasi segur que no arribo a temps
de reprendre la vida, de campar per on vulgui sempre.
Amb un cas o l’altre m’afeixugaran els carrers,
com de rareses incrustades en un paratge
de botigues noves i d’aire diferent,
i en mi, s’haurà assecat l’empenta
després de mort o d’un llarg confinament.
Si ho superes i si per l’escala una porta se t’obre,
no hi entres. Abandona el seu cor
tancat temps; i temps tancat. Si s’encén un llum, ho postposes,
perquè tu has sobreviscut, digues-ho fort,
i per això continua, segueix baixant sense por,
al carrer seràs molt millor, ja que hi podràs abraçar els troncs,
però de palmeres i cedres, per sobre de tot!
0 comentaris