Si t’obren, no hi entris 

Les parets de casa m’insulten, em mosseguen.

Més que protegir són muralles que em maltracten 

mentre calla la pols morosa que ho veu.

Quan les bones notícies hi falten

les hores s’eternitzen, tot ho alenteixen.

Potser se’n riuen les formigues,

volen les palometes de les arnes,

els maleïts peixets d’argent.

L’altra és si quedo en coma induït més 

de tres setmanes intubat i sense

millora. Quasi segur que no arribo a temps

de reprendre la vida, de campar per on vulgui sempre.

Amb un cas o l’altre m’afeixugaran els carrers,

com de rareses incrustades en un paratge

de botigues noves i d’aire diferent,

i en mi, s’haurà assecat l’empenta

després de mort o d’un  llarg confinament.

Si ho superes i si per l’escala una porta se t’obre,

no hi entres. Abandona el seu cor

tancat temps; i temps tancat. Si s’encén un llum, ho postposes,

perquè tu has sobreviscut, digues-ho fort,

i per això continua, segueix baixant sense por,

al carrer seràs molt millor, ja que hi podràs abraçar els troncs,

però de palmeres i cedres, per sobre de tot!


0 comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *