Mapes d’armes
Uns nois juguen a futbol-sala i bàsquet
en l’única pista de ciment del davant.
‘Pasala negro’, ‘cállate, moro’, alhora que a terra xisclen vambes
i, si a algú li fan ‘un canyo’, se’n riuen amb maldat.
Als bancs de ferro sota els xiprers, en són tants
que han de jugar per torns: barrejant, negres, marroquins i blancs.
Cadascú, sense mania, defensa equips mesclats
perquè tant White and Black Live Matter.
On, amb l’‘A por ellos’ d’uns homes ben armats
jugaven a fer justícia, o no, en la mateixa pista fa tres anys,
no eren retrets de joves amb canyes esberlades, sinó amb vergues policials.
i bales de goma prop de la cara fressant.
No oblido mentre els ulls se’m tanquen
i són aigua en cistella, que cau de les mans,
i aquell moviment ha quedat entre dits enfarinats,
comparant: els menyspreus dels nois només són cops de verga en l’espai.
Per què es va reprimir una força tan magnànima?
Perquè envegen la llum de la seva ànima.
No era clandestina, no. Amb la cara ben descoberta,
com qui crida“moro o negro”, van veure una força que els enlluerna.
Girona 18 juliol 2020
© del poema i foto: Joan Guerola i Tolsà, 2020
0 comentaris