Sobre el pont d’Avignon
Esclat de llums, focs d’artifici i baladre amb floretes,
com monuments amb acordions i panderetes.
Vols de gavines que fugen amb convenciment
alhora que fan piruetes sobre un cel de mal temps.
Faré tal cosa, o moltes més en faré,
Per qui, dius? Per tu, sí. I per molts altres, també.
El final és el començament del no-res.
I el no-res és el que ens costa de desfer més.
Quant costa deixar el no-res? No ho sabem!
Per això miro des del pont sant Benezet d’Avignon,
la lluna que es banya en l’aigua del Rhon
i la hi transforma encisant la foscor:
il·luminen la pell de l’ombra, sedueixen i corprenen el cor.
Un estol de lliures i fugaces estrelles
es desprenen del firmament,
llueixen, cremen, llisquen, espurnegen, cremen,
i s’esgolen en la nit d’escorça llisa i entren,
sense fer soroll, per les meves finestres,
i em visiten perquè em fiqui enmig d’elles.
Munten a una roda de fira que gira i volta per fer en rodó
una rotllana al bany que la lluna pren en el Rhon.
Si més no, les estrelles i jo dansem i li fem comboi
mentre es banya. No rumio ni volta pel cap el no-res tot sol
i la roda de fira es mou com branques de palmera boja
que es belluguen prop del vell pont d’Avignon.
© del poema: Joan Guerola, 2021
© de la foto: domini públic
Dia 11 de Juliol 2011
0 comentaris