Sobre el pont d’Avignon

Esclat de llums, focs d’artifici i baladre amb floretes,

com monuments amb acordions i panderetes.

Vols de gavines que fugen amb convenciment

alhora que fan piruetes sobre un cel de mal temps.

Faré tal cosa, o moltes més en faré,

Per qui, dius? Per tu, sí. I per molts altres, també.

El final és el començament del no-res.

I el no-res és el que ens costa de desfer més.

Quant costa deixar el no-res? No ho sabem!

Per això miro des del pont sant Benezet d’Avignon,

la lluna que es banya en l’aigua del Rhon

i la hi transforma encisant la foscor: 

il·luminen la pell de l’ombra, sedueixen i corprenen el cor.

Un estol de lliures i fugaces estrelles

es desprenen del firmament,

llueixen, cremen, llisquen, espurnegen, cremen, 

i s’esgolen en la nit d’escorça llisa i entren,

sense fer soroll, per les meves finestres,

i em visiten perquè em fiqui enmig d’elles.

Munten a una roda de fira que gira i volta per fer en rodó

una rotllana al bany que la lluna pren en el Rhon.

Si més no, les estrelles i jo dansem i li fem comboi 

mentre es banya. No rumio ni volta pel cap el no-res tot sol

i la roda de fira es mou com branques de palmera boja

que es belluguen prop del vell pont d’Avignon.

© del poema: Joan Guerola, 2021

© de la foto: domini públic

Dia 11 de Juliol 2011


0 comentaris

Deixa un comentari

Avatar placeholder

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *