Jobless, Sense feina 

‘

‘Seen the arrow on the doorpost

Saying, “This land is condemned’

Res de cançons de flors dins carros que estiren orenetes

ni d’una havanera que adorm una guitarra.

Més aviat, d’algú que viu realment el dia a dia,

i que sempre està amb els saldos a zero.

Com la Besabeb que fa poc va perdre la feina.

Viu sola, amb un llit i l’espill, però és ella qui no té diners 

per pagar els pròxims dos lloguers

i menjar amb limitacions. No se sap, després què.

No es pot viure del silenci només.

Que no m’enutgi, que no m’emprenyi amb tu, vinga

com vols que no em rendeixi de seguida? 

Tu em vas ensenyar a sentir-te estima 

i ara resulta tot fals i em quedo sense feina.

Sense calefacció ni menjar tot s’acabarà aviat.

Que vas veure en mi per enganyar-me amb crueltat,

ara que l’atur com una onada m’ha portat

a ser indigent i dormir al clavegueram?

No puc al meu país, a casa dels pares, tornar 

ja que són tancades les fronteres, i el virus els puc portar.

No n’hi ha prou amb abric de misèria i fam!

Les orenetes ja no arrosseguen carros de tants!