Sense sostre

Ets ben morbosa i injusta amb ell.

Encara rai, més que morbosa, sí potser.

Si un dia t’hi trobis també,

amb algú no tan aliè

que no vulguis saber,

sigui familiar o amic,

no amagues el que ara crítiques

sense justificar, no o sí?

Et diran que en feres un gra massa, vet-ho aquí.

El rodamón té bon control

en geometria del cos,  

no en la botella d’alcohol

quan ja creua el límit roig,  

i la borratxera alça el vol

en una tarda qualsevol.

Més enllà, el gemec de la sang

d’altres s’extingeix en poc,

i gens l’arriba a enlluernar.  

No sap els seus anys, tant se val,

sols en queda el ressò silenciós.

Quasi tampoc sent el dolor

que li produeixen les puntades,

com a bestiola que aixafen

uns quants malparits, per ells, val millor.

Compartir-li l’amarg dolor

ningú gosa dir-ne que es pot.

Ell segueix i segueix pel món,

però d’ell cap humà vol

saber-ne res del seu dol,

atrapat en un carreró

ben fatal, sense bons records.

Pels carrers, lent de dia es mou,

ni esperança ni il·lusió,

llàgrimes, dius. De debò, no!

Amb pèl, barba, a voltes picors,

que desconeixen les tisores.

Sovint, viure li costa molt,

només un glop de vi, de front.

I uns quants rebregats cartons

per passar nits, arrebossat de papers, en racons.

© del poema: Joan Guerola i Tolsà, 2020

Foto: domini públic

Girona 30 gener 2020


0 comentaris

Deixa un comentari

Avatar placeholder

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *