Sense sostre
Ets ben morbosa i injusta amb ell.
Encara rai, més que morbosa, sí potser.
Si un dia t’hi trobis també,
amb algú no tan aliè
que no vulguis saber,
sigui familiar o amic,
no amagues el que ara crítiques
sense justificar, no o sí?
Et diran que en feres un gra massa, vet-ho aquí.
El rodamón té bon control
en geometria del cos,
no en la botella d’alcohol
quan ja creua el límit roig,
i la borratxera alça el vol
en una tarda qualsevol.
Més enllà, el gemec de la sang
d’altres s’extingeix en poc,
i gens l’arriba a enlluernar.
No sap els seus anys, tant se val,
sols en queda el ressò silenciós.
Quasi tampoc sent el dolor
que li produeixen les puntades,
com a bestiola que aixafen
uns quants malparits, per ells, val millor.
Compartir-li l’amarg dolor
ningú gosa dir-ne que es pot.
Ell segueix i segueix pel món,
però d’ell cap humà vol
saber-ne res del seu dol,
atrapat en un carreró
ben fatal, sense bons records.
Pels carrers, lent de dia es mou,
ni esperança ni il·lusió,
llàgrimes, dius. De debò, no!
Amb pèl, barba, a voltes picors,
que desconeixen les tisores.
Sovint, viure li costa molt,
només un glop de vi, de front.
I uns quants rebregats cartons
per passar nits, arrebossat de papers, en racons.
© del poema: Joan Guerola i Tolsà, 2020
Foto: domini públic
Girona 30 gener 2020
0 comentaris