Pròleg

Josep Quilis i Álvarez

Les fonts poden amagar molts secrets; unes voltes callen i escolten amb un respectuós to de confidencialitat; altres, com és el cas de la font Rodona, passen a ser les veritables protagonistes de la vida local d’un poblet en què qualsevol novetat havia de ser comentada, moltes vegades acaloradament al voltant d’eixa font.

Seguint els versos de Joan, tan plens d’enyor i tendresa, ens veiem submergits en la dècada dels anys seixanta, fonamentalment, en un temps que amagava no poques incerteses per a tots els xiquets. La font de la Prunera i els seus voltants ens esperaven a partir de les cinc de la vesprada, en eixir de l’escola, per a reiniciar les nostres particulars batalletes en un escenari tan inabastable i grandiós que ens semblava aleshores de pel·lícula i que en el pas del temps s’ha anat arrupint fins a convertir-se a hores d’ara en un xicotet i humil espai oblidat. D’altra banda, les fonts van progressivament desapareixent, algunes víctimes de la moderna agricultura que, en anar regant la superfície, de rebot estigmatitza els aqüífers a la mínima expressió.

També, al poble han desaparegut els abeuradors perquè les cavalleries han passat a millor vida. No entenc, però, aquells pobles que retiren de la via i vida pública les seues fonts, ja que l’essència de poble cobra major amplitud en poder refrescar-te ajupit baix d’elles. Això no obstant, a Otos encara puguem gaudir de moltes de les fonts que donen vida al poemari;  ens queda, per exemple, la font Rodona si premem l’aixeta, però no el fòrum habitual que tal com ens comenta l’amic, al seu voltant remorejava i “adquiria la dimensió de poble en seure damunt la pedra”; i sobretot, en anys generosos en pluges, tenim plena de vida la Font de Baix; la qual, com evocadorament comenta el Joan, segueix eixint “impetuosa i amb mirada pura”…  I per molts anys.