Paral·lelismes d’esperança

Per la Dolors Vilamitjana

Si un cop vas acabar amb les mosques, oh Narcís,

ara treu-nos del cim el jou de la Covid.

Il·lumina’ns les petjades aturades en ombres de nit,

i dóna’ns coratge als maltrets i gairebé escanyats esperits.

Ni homes de lleis ni taumaturgs ho van saber predir,

tampoc tecnòlegs i altres savis d’ara ho van veure venir.

Els tothora optimistes fent plans ho senten com un càstig diví:

fer-los fer renúncies són complaences que no els fa feliç.

Aprenen a no pensar en el futur i fer coses com qualsevol veí.

També a no envejar el comte que en epidèmies passades es va proveir

amb munts d’aliments, aigua i càntirs de vi, 

i a qui ell va voler, al seu castell va convidar a venir.

Tancades les portes, de bacanals i orgies hi van gaudir

mentre als carrers i a les cases dels pobles la xusma anava morint.

Avui en dia el mateix passa amb la gent dels barris rics

que es tanquen molts a fer festes i salten regles contra la Covid.

Vivim amb poc espai i moltes renúncies, així segurs fem bé el camí.