No estimar el que tens 

Un tro eixordador em féu tremolar

i, tot d’una, es fongué la calma que m’estava envoltant.

Em vaig encomanar a les gemmes de la foscor

amb només un llum esquifit dormint en un got. 

No ho vaig sentir com una negativa premonició.

Per bé que estava lluny de ser un feix de claror,

n’hi hagué prou per reviure quan sobre un llit vaig reposar el cos

i al damunt el teu cos sublim per últim cop,

ja que l’endemà vas marxar de Hill Road,

quedant amb plors meus i cabells teus tot en un ram esponjós. 

Et vaig trobar a faltar molt i molt des de llavors.

Vas triar vents de vida en una altra direcció.

Sentia ràbia per no haver estat un amic millor,

ja que vaig estimar i encara estimo a la que fou,

des de l’adolescència, la primera i millor amiga del món.

En acabat, per esmenar algun error vaig volar veloç

amb les ales del violoncel fugint de la desolació,

alhora que gaudint records de quan passava per ta casa, cautelós,

a recollir-te i marxar a caminar o al cinema, recelós,

al cap de poc rèiem, tornàvem a riure i ens estimaven tots dos. 

Menjaven alguna cosa durant la funció i ens miràvem alguns cops.

Recordes la pel·lícula prohibida que no ens van deixar entrar per menors?

En Hill Road el teu cos em va abandonar en aquella trista habitació, 

i el teu buit no va temperar, al contrari s’intensificà l’enyor.

Mai més vaig veure la millor amiga. Ara mai et podré cercar, però.

Girona 15 novembre 2020